Crítiques cinematogràfiques

LA JETÉE

La Jetée és una pel·lícula de Chris Marker construïda a partir de fotografies estàtiques muntades cinematogràficament. És una historia que tracta el viatge en el temps que inclou amor, guerra y ciència ficció; està desproveïda de diàlegs i, amb una veu en off, ofereix 25 minuts de misteri i intriga.  

A partir de fotografies fixes en blanc i negre, i un excel·lent ús de la veu en off i la banda sonora, Marker ens submergeix de forma brillant en la història d'un home que explica com de petit veu l'homicidi d'un home a l'embarcador de l'aeroport d'Orly, a París. Molts anys després de l'apocalipsi nuclear, els supervivents viuen subterràniament en un món distòpic i es realitzen experiments amb els reclusos, relatius a viatjar en el temps. El xoc que suposa el viatge en el temps requereix de gran vigor mental, i només el protagonista ho aconsegueix, ja que té una forta imatge del passat en la seva memòria: la d'una bella dona que estava al moll de l’embarcament el dia que va presenciar un homicidi.

El gènere de la pel·lícula, doncs, podria ser descrit com a ciència ficció, bèl·lic (ambientat en una tercera guerra mundial) i també romàntic. 

La música instrumental juga un paper molt important en l’obra, ja que acompanya les imatges donant vida a una història. Quan comença la guerra podríem afirmar que la música és clàssica dramàtica, per tal de donar més dramaticitat a la escena i al que s’està presenciant. En canvi, quan el protagonista i la dona caminen en el passat, la música és més melòdica, impressionista. 

Al llarg de la pel·lícula trobem diferents escenaris que s’adapten a cada situació. Alguns d’aquests són; l’aeroport, els soterranis on es realitzaven els experiments (ja que a l’exterior hi havia radioactivitat), els parcs, etc. De totes maneres, una de les escenes més importants es grava en un museu de taxidèrmia, es a dir, d’animals dissecats. Aquest escenari representa en algun sentit la pel·lícula en sí, ja que els animals, com la pel·lícula, estan conservats, estàtics. 

La pel·lícula es caracteritza, no solament per els viatges al passat, però també al futur, representat amb imatges abstractes com les de les avingudes de París que van cap al més enllà. Quan el protagonista viatja al futur coneix a 4 o 5 persones que li diuen que en el futur on es troben hi ha pau. Fet que marca la contraposició entre el passat, on hi ha guerra, i el futur, on hi ha pau. 

El passat està caracteritzat per una història d’amor, on no existeix ni el passat, és a dir, la memòria, ni el projecte. Viuen en el moment present.

La part final està composta per un homicidi, la mort d’un home que el protagonista havia presenciat en la seva infància i que, al final de l’obra, tant el protagonista com els espectadors, descobrim que era la seva.

El que m’ha cridat l'atenció d'aquesta pel·lícula és com es pot fer cinema sense pensar en les regles establertes i amb aquesta consecució de fotografies, trobo que és creatiu i recursiu. Mai havia pensat que es podria fer una pel·lícula tan sols amb imatges estàtiques i sense diàleg, i tot i així Chris Marker ho ha aconseguit amb les seves extraordinàries fotografies i excepcional veu en off que narra la història i ens situa durant un esdeveniment important com és el de  la III guerra mundial, amb les armes nuclears i on es veuen les seqüeles de la guerra, la fam, la mort, etc. A més a més, el director ha aconseguit crear una obra cinematogràfica clara i fàcil de seguir tot i la mancança de moviment i diàleg. 

En conclusió, puc dir que m’ha agradat molt la pel·lícula, m’ha semblat molt interessant i diferent a les pel·lícules a les que estem acostumats a veure avui en dia. Com va dir Adriana Cruz Morales en la Comunicació Social-periodisme: “Per a molts aquesta és una excel·lent pel·lícula de baix pressupost una obra mestra per al cinema de ficció”.

LA ROSA PÚRPURA DEL CAIRO

“La rosa púrpura del cairo” és una pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen i estrenada l’any 1984. Es tracta de cinema d’autor Nord Americà, fet que causa que la pel·lícula sigui més personal i porti el segell del director.  

A Nova Jersey, durant els anys 30, època de pobresa desprès de la crisi del ’29, Cecília, una humil cambrera atrapada en un matrimoni que no la satisfà, troba en les seves freqüents visites a un cinema local un mètode d’evasió de la trista realitat que l'envolta. Allà s'emociona amb “La rosa púrpura del Cairo”, una pel·lícula amb una història d'aventures i romanç molt allunyada de la seva quotidianitat i que torna a veure diverses vegades. Un dia, durant la projecció, el protagonista es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.

Els personatges principals de la reproducció són Cecilia, una cinèfila amb molta devoció per aquest sector i atrapada en una vida de quotidianitat i tristesa. Tom Buxter seria una figura de ficció dins d’un altre món de ficció, ja que interpreta a un arqueòleg dins la pel·lícula en blanc i negre que va a veure diàriament la protagonista. 

El gènere de la pel·lícula podria ser descrit com a comèdia, ja que al llarg d’aquesta hi han molts acudits que juguen amb la realitat i la ficció. A més, també trobem un punt de fantasia i d’aventures determinades pel protagonista Tom que representa un explorador. Tot i així, la obra gira entorn a una història d’amor entre els dos protagonistes principals, per això, també es podria categoritzar com a comèdia romàntica. 

Una característica important de la pel·lícula és el metallenguatge, és a dir, el fet que el director intenti fer una representació del propi cinema a través d’una altra disciplina. De fet, Woody Allen fa referència al “cinema dins del cinema” i “la ficció dins d’una ficció”. Allò que la pel·lícula ens diu que és realitat i el que és ficció es creuen. La ficció és en blanc i negre i representa l’oci i la festa, creant un ambient festiu i alegre, en canvi la realitat, en color, transmet un espai de pobresa i crisi, típica dels anys trenta a Estats Units. A més, al final de la reproducció, quan Cecilia travessa la pantalla i passa de la realitat a la ficció provoca el creuament dels dos mons. També cal afegir que hi han moltes reflexions sobre el propi cinema i la contraposició entre la realitat i la ficció. De fet, se’n fan acudits i hi han moltes repeticions que ens parlen de la projecció.

Quant al “happy ending”, és a dir, el final feliç de Hollywood que li atribueix el nom de “fàbrica de somnis”, és podria afirmar en part que és present a l’obra. Tot i que el final no és el que s’esperava, ja que la protagonista no aconsegueix la vida feliç que tant es mereix amb l’actor de Hollywood, les coses tornen al seu lloc i tot es soluciona.  Els últims plans de la projecció ens mostren el rostre de Cecilia que expressa, en un principi, desesperació, però acaba amb un somriure mostrant la seva satisfacció després de tot el que ha viscut. La pel·lícula, doncs, està caracteritzada per un to melancòlic però profundament optimista. 

En conclusió, la comèdia m’ha semblat molt interessant, plena d’imaginació i sentit de l’humor. El que més m’ha agradat ha estat la manera en que Woody Allen juga amb la realitat i la ficció i les continues referencies al món del cinema. El director, amb aquesta pel·lícula, ens demostra el seu amor pel cinema, cosa que només un gran coneixedor del mateix pot fer. A més, també m’ha cridat molt l’atenció com amb la simple frase “Los seres de ficción quieren tener una vida real y los seres reales una vida de ficción” es resumeix perfectament la intenció de la pel·lícula. 

CRÍTICA COMPARADA DE BLOW UP I BLOW OUT 

Blow-Up dirigida per Michelangelo Antonioni i estrenada l’any 1966 és una adaptació cinematogràfica lliure de Las babas del diablo de Julio Cortázar. En plena efervescència del pop britànic, el director italià ens mostra l'ambient de Londres dels anys seixanta a través del personatge d'un fotògraf lleugerament arrogant. 

L'ofici del fotògraf es veu perfectament retratat en aquesta pel·lícula, i és que aquí la fotografia juga un paper crucial en la seva relació amb el cinema. Això queda en evidència quan el protagonista s'adona, gràcies a l'ampliació d'un negatiu (Blow up en anglès), d'un assassinat en un parc de Londres. 

En els ’70 es modela el gènere del thriller en el cinema. És una època daurada per a qui pensa de manera diferent. Les primeres pel·lícules dels ’80, doncs, demostren ser els resultats de tot el que significa aquesta època experimental. Una de les mostres més importants d'aquest moviment és Blow Out (1981) de  De Palma, considerada un plagi de la pel·lícula d'Antonioni. Com aquest últim, tracta una qüestió de reflexió sobre el cinema, fent ús de la tecnologia (desenvolupament i ampliació fotogràfica a Blow Up i edició sonora de pel·lícules en Blow Out) . Per tant, totes dues tracten el tema de la investigació sobre registres sonors o fotogràfics. 

De totes maneres, el relat de De Palma s'allunya de la pel·lícula d'Antonioni amb el personatge principal, Jack Terri, un tècnic de so de cinema, que enregistra l'àudio d'un terrible accident automobilístic en el qual mor un polític molt important. Quan tracta de saber més sobre aquest accident, s'enfonsa en una xarxa de conspiracions. La diferencia entre els dos llargmetratges és que el protagonista de Blow Out ja sap que hi va haver un assassinat i pretén, doncs, demostrar la veracitat dels esdeveniments a la policia, intentant reconstruir una pel·lícula utilitzant diferents fotografies preses en el moment per un fotògraf. El personatge que interpreta David Hemmings, en canvi,  estava realitzant fotografies sense adonar-se de la seva importància, i descobreix el secret només després de revelar les fotografies.

A més a Blow Up el protagonista se’ns presenta com una persona solitària i capriciosa que busca qualsevol esdeveniment que dongui resposta a la seva existència. Tot i així,  quan ho troba no sap si és real o només una fantasia. De fet, la història té lloc per esbrinar si tot el que observem és realment el que estava succeint o si la seva mirada és el resultat de les pròpies vivències i del que desitja realment que passi. Per tant, mentre Jack Terri és conscient que hi ha hagut un assassinat, el personatge que interpreta David Hemmings no pot donar credibilitat al que ha presenciat a causa d’aquesta indeterminació i confusió. 

També es podria dir que la primera pel·lícula té un registre més creatiu, en quant la intenció de fer art, mentre l’altra té una finalitat d’investigació. De totes maneres, opino que Blow Out també té un cert component artístic pel que fa al metallenguatge, és a dir, a les constants referències al cinema que trobem en l’afirmació de la importància de l'àudio en aquest. De fet, trobem moltes escenes en les quals el personatge principal edita i escolta els sorolls enregistrats per aconseguir solucionar els problemes sonors de la pel·lícula que es mostra al principi. 

En conclusió, penso que Blow Up és una pel·lícula que marca la seva època en tot el seu esplendor. Considero que és una gran obra pel que fa no solament al tema del procés que implica la fotografia, però també a l’edició i la posada en escena. De totes maneres, em sembla més aviat ambigua, ja que sembla un deliri des que comença fins que finalitza. Fins i tot té un final amb una interpretació lliure. A més, té un punt molt pausat en comparació a Blow Out que és més sensacionalista, i això provoca que a vegades sigui en certa manera tediosa. Per tant, la segona pel·lícula m’ha semblat més entretinguda i interessant. 

Per acabar, una frase del llibre de Julio Cortázar que m’ha cridat molt l’atenció i que m’ha ajudat a acabar d’entendre la pel·lícula d’Antonioni és: 

“Creo que sé mirar, si es que algo sé, y que todo mirar rezuma falsedad, porque es lo que nos arroja más afuera de nosotros mismos, sin la menor garantía… De todas maneras, si de antemano se prevé la probable falsedad, mirar se vuelve posible; basta quizá elegir bien entre el mirar y lo mirado, desnudar a las cosas de tanta ropa ajena. Y. claro, todo esto es más bien difícil”.